Tac! El moll del rellotge

La corda que lliga

la vida que baixa

el contrapès

el pèndul que es mou

El temps ja no ix a passejar

s’ha quedat esperant la figureta de les hores en punt

Aqueixa que agafa una escopeta i mata als fantasmes de la eufòria

Herois ja no en queden

ara bufen catxis de cervesa en les barres dels bars

per convertir la bromera en espurnes molotov

d’eixes que abans creuaven la nit

quan les paraules eren au Fènix

i la clandestinitat esmolava ganivets de paper

Hui veiem desfilades de porcs

i no gastem màscares de gas

perquè així podem menjar optimisme

i ens sentim plenes escoltant el que volen de nosaltres

omplint de por cadascun dels nostres buits

quan cau en l’oblit que l’estima no ocupa ni temps ni espai

Ara veig de la felicitat una activitat sincera

però no me la crec sense la col·lectivitat rebel 

sense la necessitat de recordar escriure’t poesia cada dia

Ací la temor no venç

i la tendresa, de vegades, tremola

I em dic una i altra vegada

recorda una nota d’amor anticapitalista:

vals molt més que la teua productivitat.